TEMA 5: Bases físiques de la Radioteràpia
RADIOTERÀPIA
És la branca de la medicina que s’ocupa de la terapia amb radiacions ionitzants. Es basa en els
efectes deterministes que la radiació produeix sobre el teixit biològic. Quan les cèl·lules reben dosis
de radiació prou altes, no poden replicar-se i moren.
Efectes radiobiològics: estocàstics (la probabilitat depèn de la dosi) o deterministes (la gravetat
depèn de la dosi).
Es poden tractar certs càncers i altres malalties irradiant els tumors o altres zones, matant les
cèl·lules malignes:
- Braquiteràpia: la font de radiació està en contacte amb la zona a irradiar.
- Radioteràpia externa: la font de radiació està lluny del pacient.
Braquiteràpia
➢ Alta taxa: la font es situa en la posició planificada durant segons o minuts
➢ Baixa taxa: la font es diposita dins del pacient i es deixa irradiant durant la seva vida útil
➢ Taxa polsada: la font es diposita dins del pacient durant hores o minuts al llarg de diversos
dies.
● Adquisició d’imatges: depenent de la regió a tractar, s’utilitzen diferents sistemes d’imatge
(utrasons, ressonància magnètica, raigs X...).
● Planificació del tractament: amb les imatges recollides, el radioterapeuta delimita la zona a
irradirar i els òrgans de risc. El radiofísic configura el sistema per assolir els objectius de dosi.
Radioteràpia externa
La font de radiació es situa fora del pacient. La radiació utilitzada pot estar composta d’electrons, de
fotons o d’hadrons.
● Equips d’ortovoltatge: lesions superficials (RX 50-300 kV).
● Unitats de Cobalt: Co-60 (β,𝛾) de 1,17 MeV i 1,33 MeV.
● Acceleradors lineals: acceleren electrons que, o bé irradien directament al pacient, o bé
incideixen contra un blanc, emetent fotons per bremsstrahlung.
● Adquisició d’imatges: mateixa posició durant tot el tractament, informació sobre l’atenuació.
● Planificació del tractament: un cop adquirides les imatges, el radioterapeuta contorneja el
volum a tractar i els òrgans de risc. El radiofísic estableix una configuració de feixos perquè el
volum blanc sigui cobert amb la dosi prescrita. Per a això utilitza un programa específic (TPS)
que realitza els càlculs de dosi.
● Superposició de con col·lapsat (SCC): algorisme basat en nuclis puntuals de deposició
d’energia. Discretitza l’angle sòlid amb el qual el punt de càlcul veu els punts d’interacció.
● Montecarlo (MC): algorisme que utilitza nombres aleatoris per simular la trajectòria i
deposició d’energia de les partícules del feix de radiació i de les que es produeixen en les
seves interaccions.
● Caracterització del feix de radiació: el TPS ha de reproduir de la manera més exacta
posible el feix que emet la màquina de radioteràpia.
- Dosimetria absoluta: dosi absorbida en un punt de referència.
- Dosimetria relativa: distribució de dosi en el medi.
Vista previa
del documento.
Mostrando 1 páginas de 1
RADIOTERÀPIA
És la branca de la medicina que s’ocupa de la terapia amb radiacions ionitzants. Es basa en els
efectes deterministes que la radiació produeix sobre el teixit biològic. Quan les cèl·lules reben dosis
de radiació prou altes, no poden replicar-se i moren.
Efectes radiobiològics: estocàstics (la probabilitat depèn de la dosi) o deterministes (la gravetat
depèn de la dosi).
Es poden tractar certs càncers i altres malalties irradiant els tumors o altres zones, matant les
cèl·lules malignes:
- Braquiteràpia: la font de radiació està en contacte amb la zona a irradiar.
- Radioteràpia externa: la font de radiació està lluny del pacient.
Braquiteràpia
➢ Alta taxa: la font es situa en la posició planificada durant segons o minuts
➢ Baixa taxa: la font es diposita dins del pacient i es deixa irradiant durant la seva vida útil
➢ Taxa polsada: la font es diposita dins del pacient durant hores o minuts al llarg de diversos
dies.
● Adquisició d’imatges: depenent de la regió a tractar, s’utilitzen diferents sistemes d’imatge
(utrasons, ressonància magnètica, raigs X...).
● Planificació del tractament: amb les imatges recollides, el radioterapeuta delimita la zona a
irradirar i els òrgans de risc. El radiofísic configura el sistema per assolir els objectius de dosi.
Radioteràpia externa
La font de radiació es situa fora del pacient. La radiació utilitzada pot estar composta d’electrons, de
fotons o d’hadrons.
● Equips d’ortovoltatge: lesions superficials (RX 50-300 kV).
● Unitats de Cobalt: Co-60 (β,𝛾) de 1,17 MeV i 1,33 MeV.
● Acceleradors lineals: acceleren electrons que, o bé irradien directament al pacient, o bé
incideixen contra un blanc, emetent fotons per bremsstrahlung.
● Adquisició d’imatges: mateixa posició durant tot el tractament, informació sobre l’atenuació.
● Planificació del tractament: un cop adquirides les imatges, el radioterapeuta contorneja el
volum a tractar i els òrgans de risc. El radiofísic estableix una configuració de feixos perquè el
volum blanc sigui cobert amb la dosi prescrita. Per a això utilitza un programa específic (TPS)
que realitza els càlculs de dosi.
● Superposició de con col·lapsat (SCC): algorisme basat en nuclis puntuals de deposició
d’energia. Discretitza l’angle sòlid amb el qual el punt de càlcul veu els punts d’interacció.
● Montecarlo (MC): algorisme que utilitza nombres aleatoris per simular la trajectòria i
deposició d’energia de les partícules del feix de radiació i de les que es produeixen en les
seves interaccions.
● Caracterització del feix de radiació: el TPS ha de reproduir de la manera més exacta
posible el feix que emet la màquina de radioteràpia.
- Dosimetria absoluta: dosi absorbida en un punt de referència.
- Dosimetria relativa: distribució de dosi en el medi.
Vista previa
del documento.
Mostrando 1 páginas de 1