Explorar Bachillerato La Salle Manlleu

DAVID HUME (Escòcia, XVIII)   Introducció A diferència de la producció filosòfica racionalista de l’Europa continental, a la Gran Bretanya ve tenir continuïtat la tradició empirista que es remunta al segle XIII amb Groseteste i Roger Bacon, seguida de guillem d’Occam (segle IV) i més tard, Francis Bacon (segle XVI). Durant els segles XVII i XVIII, en el si d’una societat en transformació, Hobbes, Newton, Locke, Berkeley i Hume es van mantenir fidels als principis empiristes: van rebutjar l’especulació racional i van insistir en l’experiència com a fonament de tot coneixement. La seva filosofia va conduir a una visió nova de la realitat, el coneixement, la política i la moral. Racionalisme i empirisme són dues actitud oposades davant del món. Mentre que la posició racionalista utilitza la reflexió teòrica per resoldre qualsevol assumpte que se li presenti i prefereix demostrar les teories amb discursos argumentals, a l’empirista li agrada investigar fets, observar més que interpretar i demostrar amb dades abans que amb paraules. Però, a més, tots dos utilitzen mètodes contraris de coneixement: el racionalista creu que arriba a la veritat per deducció, va de l’universal al particular, mentre que el mètode empirista és inductiu i arrenca de l’experiència singular per establir idees generals. El pensament empirista defensa que la nostra ment és un paper en blanc, una tabula rasa (concepte de Locke) en la qual s’inscriuen les idees a través de l’experiència. Una vegada obtingudes les dades sensibles (o idees), cal associar-les entre si. Per tant, tota ordenació que creiem veure a la natura és només producte de la nostra associació d’idees, i no és possible saber en quin grau respon a una realitat exterior. Les impressions sensibles determinen la font i el límit del coneixement humà. Malgrat ser dos corrents tant diferents, racionalisme i empirisme conflueixen en un punt comú que caracteritza el pensament modern i és que és el subjecte qui construeix la realitat. És una ampliació del concepte d’individu que hi havia al Renaixement i que ara s’ampliarà també cap a àmbits com els drets i deures de les persones sobre els quals reflexionaran els filòsofs anglesos.

RENÉ DESCARTES (França, XVI-XVII)   EL RACIONALISME El corrent racionalista que es va desenvolupar a l’Europa continental al llarg del segle XVII dona continuïtat a una llarga tradició filosòfica que posa l’èmfasi en la raó com a font de coneixement principal. L’èxit de la ciència en utilitzar les matemàtiques per a l’estudi de la física, es converteix en un referent per a la filosofia: també els filòsofs volen aconseguir un fonament segur per a la seves idees. Els autors racionalistes tenen en comú l’interès per la ciència exacta, bé perquè són matemàtics, com Descartes o Leibniz, bé perquè organitzen la seva obra de manera geomètrica, com fa Spinoza. El seu objectiu és imitar el model axiomaticodeductiu de les matemàtiques i aplicar-lo a l’activitat de l’enteniment, a fi d’aconseguir certeses sobre la realitat, l’ésser humà, l’ètica i la política. Un altre aspecte en comú a tots els filòsofs racionalistes és la consideració que l’ànima humana té idees innates, siguin conceptes absoluts o certes facultats de l’enteniment. Això farà que qüestionin la informació procedent dels sentits i deixa pas a un intel3lectualisme radical. Els filòsofs més representatius d’aquest corrent van ser Descartes a França, Spinoza a Holanda i Leibniz a Alemanya. Tots ells eren hereus de l’escolàstica medieval i s’oposaren a l’empirisme anglès. RENÉ DESCARTES Descartes (1596-1650) és considerat el fundador de la filosofia moderna. La seva proposta tracta de substituir l’escolasticisme aristotèlic i oferir un mètode nou per aconseguir el saber. Tindrà un afany per trobar un punt de suport sobre el qual construir la filosofia nova. Aquest punt de suport el trobarà en la ciència de Kepler i Galileu. Deixarà de banda les actituds naturalistes del realisme i prendrà el camí invers, la introspecció. Aquesta consistirà en una reflexió metòdica a partir de les seves pròpies idees, un camí amb uns antecedents que es remunten a Plató: hi ha més veritat en les idees de la raó que no pas en la informació proporcionada pels sentits. També trobem en Descartes influències de l’escepticisme de Montaigne, sobretot en el punt de partida del seu mètode, el dubte, encara que només el fa servir